Pensi.
Mancan 13 dì. 13 dì de attesa. Domà 13. Fra 13 dì podaroo finalment capì che ròba l'è che me scalda el coeur, me streng la ment, e fa che cunti tucc i momenti in cui respiri.
Pensavi che dopu del mè viaggi a Milàn, ò ben viaggi a la confussioun mental che la grand metròpoli gh'aveva giamò decid in sul mè propri coeur, ghe saria minga solussioun. Chi giamo seri on anima senza destin, che vagava per el mond e pensava che quel lü esisteva no. Inveci esist. Esist e pari che voeuja mì.
Infatti, l'è comparii el mè omm ideal. Anca se... se sa no anmò che capitarà. Resten duu settimani anmò. Incoeu l'è anca on dì de confussioun, comunque. On messaggi de auguri inviaa in sul mè telefonin che me faa ricordà quel moment. El moment in cui la "Viga" arrivava a la grand metròpoli e se circondava de alcuni amis on po' lòcch. On messaggi cont rispòsta che me fà ricordà. Me fà ricordà che anca lór a in là, e che infond, gh'hànn minga desmentegaa a quèst'amisa on po' lócca.
Iscriviti a:
Commenti sul post (Atom)
4 commenti:
Auguri, auguri, auguri!
Però, scolta: pensic minga tutt el temp, tanti voelt l'attesa l'è pussèe bela de la realtà, purtropp (o per furtuna). On basin.
Pier
.... ma a l'è el Paolo che cognossom nunch ? quell del Dragh.... ? :D
L'è lü, l'è lü!!!
Ostì l'hoo induvinaa :D
COMPLIMENT VIVISSIM !!!
Son contenta per tì :D :D :D
Posta un commento